Parlant d’escriure: Nuria Mateu Borrell

nuriamateu

Transparent, així és la primera novel·la de Nuria Mateu Borrell, A l’ombra de les arrels, i així és l’autora. Lluny de cap de les pretensions típiques de molts d’aquells que s’embarquen a escriure un llibre, lluny de qualsevol estridència, de qualsevol lectura profunda més enllà del que les mateixes pàgines porten escrites. Pràcticament no li cal parlar-me de la novel·la perquè tot és allà, amagat rere el seu text. D’aire despreocupat i un cert grau d’innocència, la Nuria em fa dubtar entre l’autenticitat d’aquells que escriuen perquè simplement volen fer-ho i aquells que ho fan per atreviment temerari. Va començar la novel·la per guanyar una aposta i ella mateixa diu: “He escrit amb una mica de xuleria” però òbviament no s’acaba un llibre només per respondre a un “Oi que no ets capaç d’escriure un llibre?”. En algun moment, la historia va passar a ser la seva historia i la Nuria va poder viure en primera persona aquell procés pel qual l’argument i els personatges prenen el poder de tot i simplement t’obliguen a continuar. Penso en acabar que hi ha una mica de les dues coses: Innocència i inconsciència.

Em reuneixo amb la Nuria per parlar de A l’ombra de les arrels, del procès d’escriure i del viatge que comença just quan acabes d’escriure. Escoltar la Nuria és el mateix que llegir les pàgines del seu treball. El narrador omniscient és en realitat ella mateixa i la construcció de frases, l’ús del vocabulari i el ritme en la narració són igualment visibles en la seva expressió oral. Li sorprèn que utilitzi una gravadora per enregistrar l’entrevista, li costa uns minuts fugir dels formalismes d’una entrevista. Parla una mica de feina ( Gestora de no sé quin departament a la Vall d’Hebron o algun tipus de càrrec similar que sembla comportar una gran responsabilitat encara que ella no en presumeixi) i entrem en matèria.

ombra arrels
ESCRIURE

La Nuria m’explica que està escrivint la seva segona novel·la i que ho està fent d’una forma molt més organitzada: “Després d’escriure A l’ombra de les arrels m’he adonat que m’hauria de preparar per escriure; hi ha qüestions d’habit. No ha sigut una cosa continuada i he barrejat idees per tant, en els dos anys que he trigat a acabar d’escriure hi ha idees que venen i van”. Possiblement el “desordre” que provoca escriure sense estructura o tractament previ és alhora un dels defectes de la novel·la i la seva millor virtut. No en va, el seu editor, Jesus Andrés Díaz, va fugir de revisions que poguessin alterar la frescor del text i ella mateixa m’explica “He sentit una gran llibertat alhora d’escriure, la manca de disciplina també m’ajuda.”

Deixa anar algunes perles que, ho haig d’admetre, em provoquen una mica d’enveja. L’escriptora lliure contra el guionista obsessionat pels paradigmes: “El llibre va creixent de la mateixa manera com jo he crescut escrivint-la”, “a mi no m’agrada repassar però també ho he hagut de fer. El que m’ha atrapat és que m’he sentit bé escrivint, que tinc ganes de seguir-ho fent i que tampoc tinc cap aspiració”. Respiro tranquil quan m’explica que la publicació de la seva novel·la ha suscitat certa gelosia en l’ambient, em sento més acompanyat. Malgrat tot, sento un moment de molta connexió quan m’explica la seva manera d’escriure: “Escric un parell d’hores cada vegada. Jo munto a cavall i el passeig em servia per pensar en la trama i quan tenia un moment bolcava totes aquelles idees.” Jo no munto a cavall però també aprofito els meus passejos prop del riu al poble per ordenar la historia. El procés d’escriure és en realitat transcriure allò que ja tens clar a la ment.

EL LLIBRE

A l’ombra de les arrels parla que no som res sense els nostres avantpassats. Sempre ens creiem el melic del món i no som res comparat amb tantíssima altra gent. Tenim moltíssima gent per sobre. Això ens ha d’ajudar a esforçar-nos i a ser més feliços. Els nostres avantpassats es llençaven al món sense saber que hi hauria.” La Núria tenia un missatge a explicar. I això és el que converteix el seu llibre en una bona historia. No està buida sinó al contrari, si ho busques, trobes molt d’ella i del que vol explicar en cada pàgina, impregnant cada frase com si es tractés d’un perfum. Ja prepara la segona novella i ho fa d’una manera més ordenada, més tradicional i per un moment espero que això no en canvii l’essència. No és un treball perfecte i tampoc era la seva intenció. Ha escrit perquè volia fer-ho, perquè tenia una gran tesis a desenvolupar i una gran premissa: “El llibre sorgeix dels records que tinc del meu avi”.

PER ACABAR…

“Una amiga em va posar en contacte amb el Jesus, el meu editor. Tenia el llibre completament acabat. El va llegir i em va dir, tirem endavant, publiquem. Va insistir a no tocar res del material, en mantenir l’estil.” La feina de l’editor, entre d’altres, consisteix en trobar allò que fa especial un autor. La Nuria és atrevida i, com abans us deia, una mica temerària però alhora sap tocar de peus a terra i no li manca una humilitat enorme. Abans d’acabar em pregunta si crec que val la pena: “El què?” li contesto entenent la pregunta. “Segueixo escrivint?”. I jo em plantejo si sóc algú per contestar aquesta pregunta però de totes maneres la resposta no em posa en cap compromís: “Qualsevol persona que té una història per explicar ha de poder fer-ho i, per descomptat, si hi ha gent disposada a escoltar-la doncs molt millor.” I escoltar la Nuria és un plaer, tant, que espero tenir l’oportunitat de tornar a parlar-hi. Qui sap? La seva segona novel·la està en procés…

X.SEGÚ

A l’ombra de les arrels busca a la vida dels avantpassats l’aixopluc per tirar endavant tot i les adversitats de cada moment. Va néixer de la “provocació” d’un amic de l’autora, per a qui escriure la novel·la, que ja es pot trobar a les llibreries, ha estat “un repte que veia difícil d’aconseguir”

El llibre, editat per Promarex Edicions, i que es pot adquirir al quiosc de l’Àrea General, narra una cerca, la que inicia la Bàrbara per trobar la seva amiga Júlia mentre, a la vegada, prepara la seva tesina de fi de carrera, basada en la història dels seus avantpassats. Dues tasques que es barregen en una novel·la on l’autora reconeix que hi ha “sentiments personals, perquè no pots deixar de ser tu”. Núria Mateu es va inspirar en les vivències del seu besavi, emigrat primer a França i després a l’Argentina durant les guerres carlines, a finals del segle XIX, i retornat a Catalunya l’any 1904. Uns fets que la porten a reflexionar que “al costat dels seus problemes, els nostres no són res”.

EL NOSTRE FACEBOOK

Anuncios

Etiquetas: , , , ,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s


A %d blogueros les gusta esto: